Mascletà

Qui m’obligava a embolicar-me en aquell desastre una vegada i una altra? Ho sabia des que ben prompte, al matí, havíem pujat al tren i la pobra criatura, amb aquella cara d’animalet que duen a l’escorxador, m’interrogava obsessivament sobre la nostra destinació i jo, amb un nus a la gola, li deia que a passejar per València. N’érem una bona colla i visitàrem les falles més vistoses fins que arribà l’hora de la tragèdia: uns trons potentíssims i un foc aeri que ni la RAF. Vaig mirar, angoixat, el meu fill, que s’estava quiet i amb un somriure exultant.