L’instant

El temps va deixar d’existir. S’havia ofegat baix les flames de la foguera, que espetegava les restes d’allò que havia deixat de ser. Tu i jo, mentres, dansavem al voltant de les brases, rient-nos de la vida. Nostres ulls espurnejaven i fins i tot podria dir que quasi ens ennuegaven amb glops de felicitat. Però en l’últim moment vaig desviar la mirada cap a una branca que expirava i haguí d’acomiadar, amb tristesa, eixe instant que també moria.