Al mig segon

Vaig prometre no tornar-me a enamorar, no tornar a enviscar ni a desfer les vores d’esta túnica impoluta que m’abraça l’ànima. Ho jurí. Mes… No vaig ser capaç de resistir el vol de les seus faldes descarades i descarnades en burla, no poguí evitar passar el dit per les pells d’aquella cuixa i pecar en el sèptim manament escarbant-li lo sentit.
Vos confesse que no havia passat ni mig segon de l’últim adeu i ya duya en la vesta un sèt com un huit de chulleta, ya havia rendit el cor, ya m’havia enamorat d’aquella falla.