LA MILLOR FLOR

No quedava res per aplegar a la plaça quan una dona amb un nadó m’agafà del braç. Deia que li havia fet una promesa a la verge, portar-li la millor flor i necessitava ajuda. I com que no hi havia en València flor més bonica que la seua Empar. Volia oferir-li-la. Però, no era fallera i no la deixaven passar. No vaig poder negar-me. Al creuar la plaça m’esperava amb llàgrimes als ulls. I agafant-la em donà les gràcies.
Hui, al sentir el nom de la fallera major, el meu cor a donat un bat. Era la xiqueta de l’ofrena.