Una trista taca gris.

Com cada matí, Amparo la xata ix de casa. Camí del forn, el seu ranqueig reumàtic forma part del paisatge. Enfila el carrer cap a la plaça. Passa per l’antic escorxador.
De sobte, Amparo es queda parada enmig de la plaça. Mira, amb l’expressió congelada i finalment diu:
—Paco, que sola que m’has deixat!
Passa un minut etern. Reprèn la marxa. El pa calent l’espera.
Com cada matí, Amparo la xata ix de casa. El seu ranqueig reumàtic no fa parada. Paco el cadirer ja no està. És vint de març. Una gran taca gris presideix la plaça.